Vallfogona de Ripollès

És la part més antiga del poble, edificada sota el resguard del castell a partir del segle XIII. Constava de la plaça, els antics carrers, la capella i l'hostal. Antigament la població estava emmurallada i les parets exteriors de les mateixes cases formaven els murs de la muralla. Al clos només es podia accedir per tres entrades, una de les quals és l'actual Portal de la Muralla o Tramuntana.

Un recinte medieval de carrers enllosats i cases ben restaurades, datades als segles XVI–XVII, amb llindars i balcons centenaris.

Ja l'any 904 hi havia una primera església en aquest lloc, que depenia del monestir de Sant Joan de les Abadesses. L'abadessa Ranló la va engrandir i el bisbe Ató de Vic la va consagrar el 23 d'abril del 960.

Cap al tombant dels segles XII i XIII, el senyor de Pinós la va reconstruir. El gran terratrèmol del 2 de febrer de 1428, que va causar més de mil morts sobretot al Ripollès i a la Cerdanya, en va fer caure la volta i només va quedar dempeus la façana; la nau es va refer amb una volta lleugerament apuntada.

Al mig s'alça un campanar robust amb finestres d'arc de mig punt, i a la dreta de la façana hi ha una torre de defensa per on s'accedeix al campanar. La portada romànica conserva tres arquivoltes, força malmeses, amb pinyes decoratives a la de fora.

A principis del segle XVIII l'església estava en mal estat i la parròquia es va traslladar a la Salut. El 1756 es va començar un nou temple barroc: a mesura que avançava, s'anava desmuntant la part romànica, però l'obra mai no es va acabar. Per això avui l'edifici té una part posterior barroca, gran, i una part davantera romànica, més petita. Del barroc en queden la decoració interior, el cor i un òcul que tapa la finestra romànica.

El 1936, durant la Guerra Civil, s'hi va calar foc i es va perdre l'altar major, substituït després per un sagrari. A final dels anys seixanta un llamp va fer caure part de la zona barroca, i des d'aleshores la parròquia és definitivament a la Salut.

Al costat hi ha el comunidor o conjurador, que s'havia ensorrat i es va refer el 1985 aprofitant moltes de les peces originals. Els comunidors, freqüents als pobles del Prepirineu i del Pirineu entre els segles XVI i XVIII, eren petites construccions obertes als quatre vents i amb teulada a quatre vessants. Des d'allà el capellà conjurava les tempestes, la pedregada, les plagues i altres mals que amenaçaven les collites, amb rituals d'origen antic incorporats a la litúrgia. Per a una pagesia tan exposada a la natura, era l'única manera de sentir-se'n protegida. Van caure en desús en algun moment del segle XIX.

El santuari de la Salut és vora l'antic camí ral que portava a Olot. Es va començar a construir el 1689 al lloc d'un oratori del 1649, que s'havia quedat petit per la devoció creixent a la Mare de Déu, i es va beneir el 1701.

A la primera meitat del segle XVIII, quan l'església de Sant Julià amenaçava ruïna, la Salut va fer de parròquia provisionalment. Ho tornà a ser a final dels anys seixanta, després que un llamp fes caure part de la zona barroca de Sant Julià, i des d'aleshores és l'església parroquial del poble.

És un edifici d'una sola nau, amb el presbiteri rectangular i capelles amb altars entre els contraforts. A l'altar major hi ha un retaule barroc amb columnes salomòniques i, enlairat sobre el temple i amb accés per una escala, el cambril amb una imatge de la Mare de Déu de la Salut del segle XIX.

A la façana, la porta rectangular té una finestreta a cada costat i, al damunt, una fornícula emmarcada amb rajoles de ceràmica, amb teuladeta piramidal de ceràmica vidrada amb manganès i una imatge de terracota; a banda i banda s'hi veuen restes de dos rellotges de sol. Més amunt s'obre un òcul sota el carener i dues finestres sota el ràfec. Corona l'edifici un campanar de planta quadrada, obert pels quatre costats i amb teulada piramidal.

Les capelles laterals tenen pintures murals d'un artista olotí, malmeses per la humitat i per intervencions posteriors. A la primera de l'esquerra hi ha una còpia pintada de la Transverberació de santa Teresa, de Bernini.

El Campanar del Pòpul és l'únic vestigi que queda de la capella del castell, dedicada a la Mare de Déu del Pòpul, també coneguda com a Pòpuli. Aquí es venerava una talla de la Mare de Déu d'estil romànic tardà, feta a la primera meitat del segle XIII. Quan la capella va quedar en ruïnes, el 1778, la imatge i l'altar es van portar al santuari de la Salut, on es van conservar fins que van ser destruïts el 1936.

Avui el campanar és de propietat municipal. L'Ajuntament el va restaurar, i la primera fase de les obres es va acabar l'octubre del 1989. A la part superior del campanar s'hi conserva un rellotge antic, fet entre el final del segle XVII i el començament del XVIII.

El pont medieval travessa la riera de Vallfogona, afluent del Ter. El van fer construir els senyors de Milany al segle XIV, quan van deixar el castell de Milany per instal·lar-se al de Vallfogona, i comunicava el poble amb els castells de Milany i de Vidrà.

És un pont d'un sol arc, d'esquena d'ase, tot de pedra i amb baranes. Com tants ponts medievals de muntanya, lluny dels nuclis grans, l'arc s'assenta sobre la roca viva a banda i banda de la riera. La forma d'esquena d'ase, amb pendents suaus, reforçava l'arc, deixava passar bé l'aigua de les crescudes i facilitava el pas d'animals i carros.

Als dos costats encara es veuen els forats on s'encaixava el cindri, la bastida de fusta que aguantava la volta mentre es construïa, fins que s'hi posava la clau.

La riera passa per racons ombrívols i humits, amb molta vegetació, ideals per passejar, fer excursions o pescar. Antigament la seva aigua movia diversos molins, com el Molí de Dalt.

La Font de la Tosca, o Tosca del Pinetar, és una formació rocallosa amb un salt d'aigua espectacular. Hi porta un camí ben senyalitzat, i unes passarel·les a banda i banda permeten acostar-se molt a la cascada.

També se l'anomena Cova dels Encantats o de les Encantades. La roca té diverses desenes de metres de gruix i s'ha anat formant a poc a poc, al llarg dels segles, amb el carbonat càlcic que porta dissolt l'aigua de la font i que s'hi diposita en forma de calcita o d'aragonita. Sovint aquest carbonat atrapa les herbes i les molses que creixen sobre la roca i en deixa fossilitzades les tiges i les fulles.

La pedra tosca, o travertí, és una roca calcària porosa i lleugera que es forma al voltant de fonts i llacs. Passa el mateix que amb les estalactites i estalagmites de les coves: l'aigua circula lentament, s'evapora i el carbonat que duia dissolt cristal·litza.

Diu la llegenda que a la Tosca hi viuen les Encantades, que de nit canten i renten la roba. S'explica que un antic propietari del lloc els va prendre una tovallola que protegeix de la pobresa, però que no fa ric ningú.

A uns 200 metres per sobre de la Tosca hi ha la Teuleria del Pinetar de l'Obra, un antic forn on es coïen teules i maons. Probablement va funcionar entre el final del segle XVIII (cap al 1790) i el començament del XIX.

Se'n va saber l'existència gràcies a un veí. A partir d'aquí, l'Ajuntament va impulsar el projecte «Recuperem el Patrimoni històric de Vallfogona» per excavar-la i entendre com era i per a què servia, amb la col·laboració del veïnat, del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

És una construcció de pedra seca de planta quadrangular amb dues parts: a baix, la cambra on es feia el foc, i a dalt, la cambra de cocció, on es posaven les teules i els maons. Una graella separava els dos espais.

No sembla que funcionés de manera regular, com una bòvila industrial, sinó quan el poble necessitava teules i maons per construir.